Doncs així és com em sento últimament, sempre a tope i no és suficient, i no penseu que és en l’esport, no, és en general.

A la feina, tot i que m’encanta i no la canviaria per res, resulta que per més que m’esforço a mig fer una feina em canvien el sistema de treball, o m’encolomen alguna cosa que em trenca tota la programació que tenia feta. Però de totes maneres tot i anar una mica de cul i de mala lluna no em queixo perquè sempre hi ha aquell moment fantàstic que recompensa tot lo altre. Avui he dinat un trist entrepà de formatge, formatge com no, prenent el sol al costat d’una sargantana que estava a vint centímetres meu i com si res....genial! i només sentiem el soroll de la lleu brisa i les gralles fent xivarri.............quan ens ha vingut a veure un voltor inclús em sentit el soroll del aire passant entre les plomes.

Esportivament parlant, tres quarts de lo mateix, en quatre sessions he arribat cinc vegades al meu màxim de pulsacions (193) i lo pitjor de tot és que una vegada anava sol que ja és trist exigir-se tant anant sol i tenir la sensació d’anar parat, la resta de vegades anava acompanyat i tots les vegades tenien algo en comú, qui estava al meu costat semblava que tenia encara un canvi de ritme guardat o un pinyó per pujar.

En la vessant personal em passa igual, com més m’esforço per algo/algú pitjor va, inclús em sembla que avançaria més si m’estigués calladet o sense fer res.

En definitiva, sembla que estic en uns dies d’aquells que no faig res bé i lo fàcil seria tornar-me un funcionari a la feina, en l’esport descansa i aficionar-me a veure pelis i en lo personal tornar-me autista i passar de tot i tothom.........però no se perquè tinc dintre meu forces per lluitar i lluitar per canviar aquesta dinàmica catastrofista.A la feina penso disfrutar de les dificultats, al esport penso gastar rodes més ràpid que els de formula1, això sí, el córrer el deixaré de banda que tinc la inflamació del dit del peu que m’està fent veure les estrelles fins i tot quan el sol llueix ben fort, i la gent del meu món ja pot preparar-se perquè penso avorrir-los amb les meves ganes de fer-los una miqueteta més divertida la vida.

Dissabte passat la Maria, Mireia, Xavi i jo varem anar a Benasque a córrer l’últim km vertical de les Gore-Tex Series.

Com sempre el meu dilema va ser si dinar o no fer-ho, i que menjar. Al final crec haver descobert el dinar perfecte perquè les noies van menjar una amanida i un entrepà de formatge i es van sortir, 17 posició per la Maria just per darrera de la Mònica Aguilera, i la Mireia SEGONA....uffff que bestia.

Els nois al nostre ritme, jo amb una inflamació d’un tars del peu dret que m’està tocant els nassos i el Xavi que com amb un km vertical no té prou pel matí va fer un entreno de piscina. Per la meva part, ja no vaig poder escalfar bé ja que em notava el peu i vaig preferir descansar el màxim el peu, això en una prova hiper-explosiva com que no ajuda gaire. De sortida ja anava amb sensacions dolentes i al entrar al tram de herba no vaig poder fer una passa en condicions, o relliscava, o trepitjava un forat o em donava una fiblada el tars. Quan no portava gaire estona treient lo fetge vaig sentir els pals del Xavi que venia per darrera, vaig pensar que aquest noi faria una cursa molt bona. Jo al meu rollo patint quasi al màxim i intentant buscar pensaments positius per oblidar les males sensacions. Al avituallament no vaig agafar res perquè segurament m’hauria sentat malament i allí crec que em vaig començar a trobar algo millor, també va ajudar quan vaig començar a veure les banderes de la meta, d’aquesta manera podia regular millor les forces. Un cresteo una mica influenciat per la gent que anava avançant que anava amb molta precaució i al final una tartera on és tenia que córrer però que era molt incòmode.

En definitiva, el 23 de la general amb 33’45’’ i al avituallament 16’00’’, gust de sang a la boca per mi i per tots quatre....som uns envejosos, i si la Maria va tastar aquesta sensació a Canillo nosaltres també volíem. El Xavi diu que va petar una mica a la part final i va fer el 33.

Dutxa de luxe, pòdium femení per nosaltres, sopar prou bo, i donar una volta per Benasque acompanyats del Kek i la seva xicota, la Judith. Desprès de riure i passar-m’ho molt bé vaig abandonar les altures per baixar a la plana a treballar a les poquetes hores. El viatge de tornada amb el mal de peu va ajudar a que el adormir-se fos una cosa impossible.

Dimarts com un pestos carretero baixava a Camarasa a fer una mica de mtb doncs vaig anar a veure com ho feia. El Xavi amb bici de muntanya però amb unes cales que volien sortir a passejar em va sorprendre de la capacitat de semblar un pro a les fotos, de la Mireia ja coneixia aquesta faceta de model. També he de dir que alguna caiguda múltiple va haver però no vaig poder veure-la ohhh quina llàstima.

La ruta va ser curta però intensa, amb senders que feia segles no tastàvem, pujades on plovien pals de tot arreu, quina suada que em va fer pillar la Curtida. Al final vaig acabar amb moltes ganes de tornar a fer mtb però acompanyat que és més divertit. Desprès a veure com a l’aigua hi ha dos tipus de gent, la que flueix i la que ens fotem d’osties amb l’aigua per avançar.

Sopar amb molt bona companyia i per arrodonir gelat. En definitiva un altre dia genial.

Des de llavors el peu m’està fent veure les estrelles i he tingut que recórrer a una pomada antiinflamatòria  tot i anar en contra dels meus principis. Sort que a la feina no em sua tant el cul i les hores passen molt ràpid.

Doncs avui dilluns al aixecar-me m’he preguntat si podia ser veritat que hagi tingut un finde tan PERFECTE. Lo millor de tot és que la càmera de fotos em dona proves en forma de fotos i videos que tot va ser veritat.

Divendres em vaig passar moltes estones pensant que faria dissabte i diumenge i per aclarir-me les idees al acabar de treballar vaig anar a pedalar.

Com m’havia semblat veure la Mireia i algú més amb les flaques doncs la vaig trucar i varem acabar fent casi 60kms el Xavi de Tremp, la Mireia i una servidora amb berenar de categoria a Mollerusa. Al arribar varem fer sessió chill out a la furgo de la Mireia per celebrar que per fi la té equipada,i només diré que les California i Marco Polo son calderilla a comparació de la seva, quina classe, quins materials, quin glamour!!!

Desprès de molt meditar i alguna picada de mosquit varem acabar sopant a Lleida i disfrutant dels balls sensuals de les noies.

Dissabte a la muntanya, la Mireia més que  PUNTUAL, la Maria a l’hora, el Jou a la seva parra i l’Anti quan li va venir de gust.....això ja marcava que el finde seria impressionant. Ens redistribuïm als cotxes i amunt a buscar al Terri (ENHORABONA).

A les 11:45, hora ideal per començar a caminar en ple mes de juliol, ens  disposàvem a fer el Montorroio 2861m.......però puc assegurar que portar al Terrible com a guia té varies coses assegurades, per una part fer una ruta nova, duríssima, preciosa i que el grup acabarà traient el nen/a petit/a que portem a dins. La pujada va ser en plan km vertical i el cresteo divertit i panoràmic. La baixada entre les batalles de neu i la tartera va ser de categoria.

Per la tarda, de cap al xiringuito del embassament de Sant Antoni, a Pobla de Segur, a fer el cafe i a nedar. Jo ja he fet tots els metres de natació de l’any, quin fart de nedar, riure i cagar-nos en el capullo de la llanxa que anava vacilant per allí.

Per la nit sopar amb la parella Terrible, l’Anneta (molt content de veure’t per fi i encara millor de tenir-te que FELICITAR) i el Dani, escoltant histories fosques.

Desprès a veure l’ambient de la festa dels bombers de Pobla, i veient que allò anava molt a poc a poc varem fer un beure escoltant les filosofades de la Mireia, llàstima de no portar paper i boli ja que va deixar anar frases místiques i profundes. Com a més de filosofia també sap de meteorologia, ens va estalviar una tronada, i a les 2 i pico a dormir.

Diumenge, havent dormit molt bé al refugi de Tremp i amb un esmorzar justet, decidim fer el Monteixo 2905m. A les 12 comencem a suar i a matxacar els nostres bessons amb pendents molt dures però quan vas acompanyat per el Duo Puede Ser no existeix la paraula fracàs així que fins al cim amb butllofes i mals de cames varis, això sí, d’aigua ni una gota. La baixada...millor no parlem d’uns moments tan durs i llargs.

Desprès de rehidratar-nos i menjar alguna cosa tornem al embassament de Sant Antoni a nedar. Fins i tot varem fer un primer sector de natació d’una triatló, amb sortida espectacular i amb uns cinquanta metres a muerte per acabar la resta de metres morint, mentres les noies anàvem marxant més i més.....elles son sirenes però jo soc llangardaix de secà, no hi puc fer res amb la natació. 

En definitiva un finde envoltat d’amigues i amics, de xampus, de suor, de metres positius, de riure, de coreografies impressionants, de classes d'anglès de balaguer, de fotos, de videos, de batalles de neu...Terri vigila la teva esquena perquè tinc una bola de neu per tu, ja saps que soc un pudrit rencorós. Però si amb una cosa em tinc que quedar, ho tinc clar clarísssssim, em quedo amb un somriure, unes paraules, una posta de sol, una piragua i la pèrdua de coneixement que vaig patir.........encara no m’he recuperat, que ho sàpigues Curtida.

Qui vulgui veure les fotos i vídeos els penjo aquí.

Aquestes curses ja feia temps que estaven al meu punt de mira, bona organització (tot i ser una empresa que va a fer negoci), preu molt bo, bossa d’obsequis de molta qualitat, bons avituallaments, recorreguts impressionants i sobretot un tracte humà molt i molt càlid, jo em sento com a casa.

Avui per fi m’estrenava amb el km vertical, sempre dient que era una prova de bojos i patiment extrem i una vegada acabada puc dir amb coneixement de causa que és veritat però ja estic desitjant fer la següent.

Tot i que això de competir per la tarda no m’acaba d’agradar perquè no se si dinar o no, a quina hora, que menjar etc, al final vaig esmorzar dos vegades i a ficar-me nerviós esperant l’hora de marxar a la muntanya.

Recollida de dorsal i anar xerrant amb les coneguts, per cert sempre som els mateixos però sembla que poc a poc va arribant gent nova.

Quan ja quasi era hora de tancar inscripcions, arriba el equip Reus Ploms, Maria, Xavi i Mireia. Al final del dia jo els he canviat el nom per Tongo Team.  

Surt l’ordre de sortida ja que és una cronoescalada amb sortida individual amb 30 seg de marge entre corredors. Jo surto dels primers així que les besties que surten els últims no m’aixecaran les pegatines ja que es impossible que m'atrapin.

Em fico a la línia de sortida i vaig sentint els pips que m’avisen de l’hora de la veritat. Surto molt mentalitzat de fer la primera part controlant per donar-ho tot a la part final.........tot i això en pocs segons ja estic per sobre de 180 pulsacions i el meu màxim és de 193.

El córrer dura ben poquet i em fico a caminar tot lo ràpid que puc, sort que la prova és diu vertical running.....jo diria que el 80% l’he fet caminant. El primer tram és duríssim, amb moltíssima pendent, però el fet d’anar passant gent i quan aixeco el cap veig els de davant ajuda a motivar-se i a sapiguer ràpidament per on va el recorregut, tot i que està marcat molt bé. Desprès d’aquest primer infern ve un tram on és té que córrer i poc desprès torna l’infern fins al final.

Lo millor de tot és que en cap moment he petat i he arribat al arc de meta gastant l’últim gram de forces.

44’52’’ per 3,8kms i 935 positius i onze de la general, les sensacions son bones però vista la classificació veig que els bons estan en un altre món i més sapiguent que avui faltava gent i alguns que sí eren estaven tocats. Però lo millor just creuar la meta sentir una veu familiar felicitant-me, aquest fet per mi té més valor que pujar al podium i més sapiguent de qui venia. Recupero la respiració, intento que el cor no em surti per la boca i és que 191 de màxim i mitja de 180 és molta guerra pel meu gran però tendre cor.

Sessió de fotos amb vistes impressionants, i poc desprès la noticia del dia, la Mireia que s’havia trobat bé i estava contenta per haver disfrutat tindria com a recompensa pujar al podium. Perfecte.

Baixada com a reines i reis amb el telecabina..........no és de molt curtit però serveix per disfrutar del paisatge que de pujada no podia veure. Desprès dutxa, entrega de premis i sorteig de material. Com avui era el dia de la Mireia a més del Polar per fer tercera l’ha tocat al sorteig unes polaines pels keds. La Maria, amb una classe magistral de tècnica negativa, s’ha emportat una jaqueta Gore feta a mida per ella.....quina enveja i el Xavi ha tingut també el seu “regal”. Total que la Isis i jo em sigut els tontets del grup que em tornat sense res.

Desprès sopar i a comprovar que en el País dels Pirineus és impossible menjar una creppe  i fer un beure. La festa, per part meva que tenia que currar el diumenge,  ha acabat a les dos i pico amb un aiguat important i deixant als companys amb intencions de fer botellon al hotel.....vaya triatletes, quatre gotes i quasi s’ofeguen i a sobre de festa fins a les tantes.

Ja estic frisant perquè arribi la pròxima cursa.........competir i celebrar lo que faci falta.

Feia temps que anava darrera aquesta cursa, la primera edició va arribar al meu coneixement una vegada ja realitzada, la segona em tocava treballa i a la tercera ha sigut la vençuda.

Com sempre que vaig a visitar als aragonesos una organització modèlica i sense cap queixa per part meva, aquest veïns son molt bona gent.

De la cursa ja sabia que arribava just de desnivell i kms, així que la cosa pintava malament i m’havia planejat una cursa on si veia que havia molta gent de nivell aniria a fer un bon entreno i disfrutar dels paisatge. Allí estàvem entre molts baturros el Albertbo, el Luigi & family i jo, cadascú amb els seus objectius però disposats a passar un bon matí de diumenge.

De sortida per una carretereta plana veig que la gent no té coneixement i tinc davant més de vint tios corrent com si fos un 10000. Al entrar al sender i inici de la pujada fins al cim de la Peña Montañesa (de 1090m fins 2295m) veig que la cursa serà d’entreno perquè amb aquella gent no tinc res a pelar. Agafo un ritmet interessant però com soc desconeixedor del recorregut no estic convençut que sigui el bo. Passo gent i algun s’intenta pegar però duren poquet, vaig canviant poc a poc de estratègia i decideixo fer una pujada a ritme durillo però a la baixada aniré de tranquis. El tema va bé, passo gent i em trobo un grup que porta un ritme bo però en un parell de llocs es desviem uns metres del recorregut i decideixo passar al davant, estirada forta per veure si algun es pot quedar i em quedo sol però els vaig veient a uns metres. Jo a lo meu, anar fent. Arribo a dalt i tot el consell d’un mestre de les curses de muntanya, Luigi, no el faig cas i no miro el paisatge genial que té aquest pic. Beure, assabentar-me que vaig quart i quan surto arriben un parell de perseguidors.

Aquí comença el plaer del descens per pedres i una tartera preciosa. Veig que em falta entreno en baixades tan dures com aquesta i el final de la tartera, amb pedres grans, és fa esperar i sembla que no arriba i a sobre algun pedrot em fa alguna rascada als turmells. Per fi el avituallament que dona fi a els pedrolos, on buido els keds de pedres, i dona inici a un sender (ja l’havia fet amb la bici en una de les enyorades Jam Sessions) i desprès alternant camins i senders que sempre va mirant abaix. Tot i anar amb pendents negatives les cames em diuen que elles així no continuen, intento separar cos i ment però no m’ensurto, i tot i faltar mitja cursa veig que patiré com un miserable. Em passa un tio i intento motivar-me pensant que tot i anar cinquè encara esta prou bé doncs cobraré 50 euros......la cosa no em motiva prou i el ritme és d’un cochinero que fa por i un altre corredor em passa. Al tram final em passa un altre tio, i tot i que al principi només l’animo i li comento que el de davant està a tres minuts i no em plantejo seguir-lo doncs no se el que queda ni com és i tinc por de no arribar, al final veig que marxa progressiu i decideixo patir com el finde passat vaig veure fer a una mega-campiona, La Mireia. Esta vist que hi ha classes i no puc mantenir el ritme i torno al cochinero que m’és més familiar.

Arribo a meta molt perjudicat físicament i emprenyat per no haver sigut capaç de fer una bona baixada, però si no s’entrena fort desprès a les curses tampoc és pot fer meravelles.

Dutxa amb aigua calenteta quan esperava aigua gelada que em tragues una mica de la calor que portava dins, un massatge, xerrar amb els companys i gent diversa i un dinar de germanor prou bo tot i la calor.  

Resumint, 2h 40’53’’ amb +1265m i 16m/min, -1805m i 23m/min. He acabat setè que esta prou bé però durant la cursa m’havia fet la idea que avui cobraria i el quart, cinquè i sisè al final s’han escapat.

Cursa molt recomanable, però millor fer-la una vegada per veure el recorregut i desprès ja anar a donar guerra perquè la baixada potser és més dura que la pujada.

Moraleja:

Si no estàs fort no cal fer-se el valent.

Si no canvio el Mont-roig i Sant Llorenç per el Pirineu no cal que pugui a curses de muntanya, mariconades les justes.

Per últim dir que el Terrible aquest finde a anat a fer la Pedals de Foc NonStop i la Mireia està a Gijón a la Lliga Nacional de Clubs de Triatló, uns CRACKS.

Patiment extrem, suor i plaer endorfínic.

D’aquesta manera resumiria el cap de setmana de triatló a Balaguer. Sí, sí, ja ho se que sense participar i només animant és difícil descriure algo. Les coses és tenen que viure en primera persona, però el fet de veure-ho amb la relativa tranquil·litat que dona el no tenir el cor per sobre del umbral anaeròbic ajuda a desxifrar millor les cares i expressions dels participants.

Dissabte feien el de muntanya, a la millor hora (16:30) per morir per deshidratació però d’aquesta manera la cursa tenia tints èpics i de misticisme. Mai, i no estic exagerant, havia vist un percentatge de gent patint tant i tant, alguns em feien patir per la seva pròpia salut. La natació suposo que com era el primer sector no vaig veure gent malament, a la bici ja havia gent perjudicada, però el sector de córrer va ser un reguitzell d’ànimes arrossegant-se per les 254 escales de Santa Maria. Jo les vaig fer un munt de vegades tot animant als amics i a tothom que veia tocadet.

Però tot plegat tenia la seva recompensa i quan vaig arribar a la zona de meta només veia cares de patiment però estranyament s’intuïa una satisfacció interior d’haver superat les dificultats.

La Mireia va fer segona, i tot i que ens té molt mal acostumats amb victòries cada diumenge, aquesta vegada per mi té un mèrit immens el subcampionat de Catalunya de triatló de muntanya i és que va arribar a meta sense un gram de forces i donant tot el que tenia dins i poca gent té aquesta capacitat de patiment i de sacrifici.

El Jordi va fer un tri complert i va estar allí donant guerra i passant-s’ho molt bé, però com no tenia prou al dia següent va fer el de carretera........un Jabalí dels bons, vaya bestia i el  tio com si res, per mi que dilluns s’ha anat a fer un altre per no perdre el ritme. Crec que aquest curtit ja ha descobert com separar ment de cos.

El Lluis va debutar en el tri i ho va fer com ho fa tot, de puta mare. El sector de natació al seu estil, dubtant si aquest noi quan es fica al aigua és transforma en tauró blanc. La bici va estar allí disfrutant dels senders i al córrer doncs tot i no tenir-ho gens entrenat i amb el handicap de les escales ho va aconseguir superar i ja es un finisher.

Hi havia molta gent coneguda però com no és plan d’avorrir només diré que em trec el barret davant del Eduard Barceló que va tenir un finde impressionant tant esportivament com  socialment, el Richal que va estar a un passet del podium, el Xavi Bosch que llàstima del córrer perquè també hauria estat al podium, i un xaval de disset anys que va pel camí de crear un mite a Balaguer, el Marquitos, va fer desè de la general tot i no fer un bon sector de natació....personalment crec que aquest Marc Casals no té sostre i pot fer coses molt grans amb la bici, el córrer, el tri, el duatló i lo que ell vulgui.

Només una nota negativa però que a ningú va importar, doncs dona més pena que molestar veure gent que l’únic objectiu de la seva trista existència és fer mal a la gent. Ja ho diuen que no hi ha despreci més gran que no fer apreci i així va anar. Amb la seva actitud va quedar prou amb evidencia la seva falta de personalitat i la seva falta de maduresa com a persona. Bon vent.

No tinc fotos perquè vaig perdre la càmera a VallNord, així que accepto donacions, regals o préstecs vitalicis. Suposo que aviat tornaré a tenir i així els tochos seran més fàcils d’empassar amb fotos per distreure.

No, no estic pensant en canviar la meva estimada furgo, té que durar molts anys.

El que passa és que avui tot baixant del refugi del buho estava pensant en aquesta disjuntiva, soc diesel com sempre he pensat o soc gasolina com no m’havia pensat mai?

Resulta que sempre a les curses sortia intentant seguir la majoria, i les cames em bullien, els pulmons no podien agafar més oxigen i el cor em anava a mil per hora fins que tenia que afluixar i recuperar-me i llavors a ritme cochinero anava recuperant posicions. Amb aquest plan sempre havia pensat que era diesel, però últimament el patiment infernal dels 10.000 metres em motiva molt i crec que tinc cames per estar per sota dels 36 minuts, a més l’altre dia fent 130kms amb bici de carretera vaig pillar un globo tot i anar a relleus. M’estic transformant en gasolina, es això possible?

Avui fent dos pujades al refugi del Buho a ritme fort però sense anar a tope, he fet record del meu món mundial. Desconec la llargada d’aquesta pujada però no es triga més de 30 minuts per pujar els 500 metres de desnivell positiu, així que és pot classificar com una pujada explosiva.

En definitiva que dieu vosaltres, soc gasolina o diesel?

Never Again aquesta cançó dels canadencs Nickelback, grup de rock, sempre m’havia ajudat en moments on em ploro a mi mateix dient-me la mala sort que tinc per diversos motius, doncs utilitzava aquesta cançó per deixar-me de romanços i tirar endavant amb ganes de millorar i de superar els reptes.

Aquesta setmana aquesta cançó m’ha motivat per treure fora els mals rollos del dia a dia. Quan estava davant d’un problema em cantava a mi mateix una frase de la cançó que diu: kicking your ass would be pleasure.   

Quan patia la lentitud de l’administració pública doncs  kicking your ass would be pleasure

Quan jo em rallava i deixava tirats a la Mireia i Dani en mig d’una ruta en mtb  doncs kicking your ass would be pleasure

Quan el típic estressat és pegava al cul del cotxe doncs kicking your ass would be pleasure

Quan em sentia ridícul pujant i baixant de Lleida a Balaguer doncs kicking your ass would be pleasure

Quan una dona prepotent i maleducada, pobreta ella, m’intentava ficar dels nervis tot treballant doncs kicking your ass would be pleasure

Total que a vegades una frase no saps perquè però t’ajuda a veure les coses d’un color més clar.

Esportivament la setmana ha sigut ben justeta, poca bici i quan l’he agafat a sigut sense ganes tot i la immillorable companyia d’un dels dies, algo de córrer per muntanya per no morir en l'intent de trobar l’ovella perduda i una mica de natació però mantenint en el subconscient a cada braçada la meva ineptitud per la natació, soc de secà i això no canviarà per més que m’escarrassi.

Resum setmanal:

-         Bici 76kms

-         Córrer 68kms

-         Nedar 3200m

-         Hores setmanals 12:32:08

Aquest cap de setmana la idea era aquesta, pujar a Àreu a veure l’ambient de la cursa de la Cuita del Sol.

Érem una tropa molt gran de gent de Balaguer, uns d’animadors i uns altres participant.

La Mireia, el Lluis i jo ens varem proposar pujar amb la bici, la cosa semblava assequible eren 128kms segons el google maps i semblava que sense pendents impossibles.

Al migdia comencem a pedalar i els kms passen rient, xerrant i disfrutant. Sant Llorenç, Camarasa, el Port de Fontllonga, Tremp, Pobla de Segur i tot anava finet, passem un cartell on diu “Sort 18km” i jo penso que en un moment ens plantem a Sort i llavors el paisatge ja ens farà pujar sols. Que equivocat que anava, aquest tram fins a Sort va ser un test psicològic lluitant entre els tres contra un vent dur de cara que aconseguia que la meva moral s’esfumés per segons. Gràcies al coco del Lluis, als seus ànims i perquè no dir-ho els seus relleus poderosos la capital del Pallars Sobirà va aparèixer davant dels nostres ulls. Parem a dinar/berenar un entrepà que ens entra de conya fins que tornem a pedalar i a mi se’m fica entravessat i fins que no passa una estona no vaig ni enrere.

El tram fins Llavorsí és més de lo mateix, vent de cara horrible. Ens desviem per agafar la carretereta bucòlica que ens dura directament al nostre destí.

Jo en aquest punt ja estava fins als collons del vent i això m’havia provocat pillar un globo d’aquells que va arribant poc a poc i que al final enlloc d’anar en bici m’arrossegava. Crec que a Araós o potser va ser a Alinet de Besan els vaig fer parar per prendrem un Power Gel i la cosa va millorar molt i molt. Lluis va al·lucinar del meu canvi, de estar callat i fart del vent vaig passar a estar content i veient les coses en positiu.....el doping és lo que té.

Els últims kms van ser un anar-nos animant i disfrutant del paisatge, però quan va aparèixer davant nostre la senyal d’entrada a Àreu tot lo sofert ja no tenia importància, ho havíem aconseguit. Ara sí que podíem dir amb tota tranquil·litat “Això ja ho tenim”. 136kms i 5h 46’13’’ .

El petit poblet semblava que estava sofrint una invasió perquè cases hi han quatre ara gent havia un munt. Busquem i anem trobant coneguts i per fi podem dutxar-nos com a senyors i les senyores una mica més tard però també.

Xerrant amb el Jordi de Gerri i amb tothom va passant l’estona i anem a sopar al únic hotel del poble, o això crec, i sopem molt bé però el vi de la casa entra tant fàcil que la cosa comença a sortirse de mare. Per celebrar els reptes aconseguits una mica de cava i al final ens fan fora, però no seria l’últim lloc d’on seriem desallotjats. Anem al apartament d’uns i allí continuem xerrant rient i celebrant lo que sigui. Passada una estona ens trobem que també ens fan fora. Sortim al carrer i veiem el bar del poble i cap allí que falta gent. Ens ho passem de conya, però també ens fan fora. Total que acabem al prat on estava tot el muntatge de la Cuita del Sol. Molta festa i a no se quina hora cada ovella a la seva pleta, en el meu cas a la furgo Dolomítica.

Diumenge ens aixequem uns més perjudicats que altres, i entre esmorzars i xocolata amb coca anem fem temps per veure l’entrega de premis. Per allí trobo al Kaiser i Homedferro i m’expliquen la seva cursa....quina enveja veure amb la il·lusió amb que m’ho expliquen. Desprès de la llarga i pesada entrega d’esquelles al final marxem d’un lloc preciós que segurament amb menys gent guanyarà amb encant però perdrà festa.

De tot plegat en trec gent que encara son més important en el meu petit món i veure amistats que feia temps no veia i també molta motivació per anar a esgarrinxar-me les cames per la muntanya i trenca pedres baixant.

Per cert tota foto que pugueu veure d’aquest finde és una il·lusió òptica o un retoc de photoshop amb l’intenció de enfonsar la meva reputació.

Resum setmanal:

-         Bici 317,95km mtb i carretera. He de confirmar-lo però crec que és  meu record setmanal.

-         Córrer 0kms molt malament.

-         Natació 2750m.

-         Hores setmanals 15:08:26

Com m’agrada provar coses diferents doncs va sorgir l’oportunitat de fer una marató per relleus i tot i fer moltíssim que no corria per pla i a ritme de gust a sang doncs vaig decidir que segur seria divertit.

Avui diumenge al Club del Sicoris a Lleida feien la cursa. El nostre equip, el KM0 Ponent, estava format per el Kaiser, By Keds, Stomix, i jo mateix. Hi havia vint-i-tres equips (Balaguerins i Balaguerines, Pontsicans, Garriguencs entre d’altres) que feia goig de veure tanta gent per la pista d’atletisme.....ahh!! sí, m’havia oblidat de dir que la cursa és feia en una pista d’atletisme de 300m amb lo qual cada relleu era de 35 voltes, amb el conseqüent complexe de hamster donant voltes.

Jo com era l’últim doncs he estat controlant les voltes dels companys i intentant animar-los ja que 35 voltes era una mica pesadet.

De sortida s’ha vist que havia tres o quatre equips amb molta pressa per anar a dinar i la resta anàvem fent.

Jo pensava que tot plegat seria una mica avorrit i caòtic perquè porta el control de voltes es certament pesat i marejador, però entre que vas xerrant amb tothom, que controles o intentes controlar les voltes, que animes al hamster, que penses amb lo dur que deu ser alló, quan t’adones ja estas amb el cor a mil per hora i patint com mai amb el suport cada dos per tres de coneguts.

De la meva cursa no sabia com sortir doncs no sabia com anava la classificació ni les voltes que ens portaven els de davant, així que a trencar-ho tot i fins que les cames diguessin prou.

Em dona el relleu el Ruben i surto a buscar sensacions....lo primer que em sobtà és el córrer ràpid, amb lo bé que vaig jo per muntanya al meu ritme cochinero i aquí sembla que em persegueixi algú. No miro el pulsòmetre però em trobo a gust amb aquell ritme i anar passant gent em motiva i a sobre tinc els meus companys i coneguts que m’animen així que gas a fondo i fins on pugui.

Tenia pensat comptar les voltes però quan hi penso ja fa una bona estona que corro, sort del nostre jutge, el Juli, que a més d’animar em tenia perfectament informat, sort d’ell.

Passen les voltes i trobo que el ritme que porto és bo i miro el pulsòmetre i el boig aquest diu que vaig a 184....però si 185 és el màxim a la prova d’esforç, suposo que com la vaig fer a la bici sempre cal afegir 10 pulsacions més si és fa corrent. Així que  si el umbral anaeròbic el tenia a 173 afegeixo 10 i em dona 184....soc un linx amb les matemàtiques jajaja. Total que em quedo amb aquest ritme i vaig patint a cada volta una mica més per mantindré les pulsacions. Sort dels companys que m’ofereixen aigua i m’animen i a més cada vegada aquest grupet de castellers i km0 és més gran, al final casi em començava a fer vergonya.

Al final 10,5 kms i el meu crono diu 38’58’’ a un ritme de 3’43’’/km, mitja de 186 i màxima de 194. No he patit gaire de complexe de hamster i tot plegat s’ha fet curt i intens, a lo qual no estic acostumat però m’ha agradat moltíssim, tant la part que veia com corrien com la part en  que corria. L’any vinent torno.

Ahir vaig anar a veure la Copa del Món de mountain bike a Vall Nord i espero tenir aviat les fotos i ja explicarè la sobredosis de hiper-motivació rebuda.

Per cert i parlant de mtb, si algú vol una o dos inscripcions a la Pedals de foc 2008 que m'ho digui que jo al final he decidit passar d'estress i entrenarè fort però sense una obligació. Estar boig té aquestes coses, de cop i volta no trobés sentit al objectiu fixat feia temps i lo millor és sortir a "entrenar" perquè m'agrada i no per obligació.

Resum setmanal:

-         Bici 271.19km tots de carretera

-         Córrer 20.40km

-         Nedar 2500m

-         Hores setmanals  12:19:58

Ahir desprès de treballar volia aprofitar que no plovia per fer uns quants kms, però una companya de feina em va ajudar a passar del tema. Avui plouria segur, així que dos dies perduts.

Pel matí amb la Mireia, Silvia i Ester hem anat a veure com estaven de crescuts els rius Segre i Noguera Pallaresa en el seu aiguabarreig. Un espectacle poc habitual i impressionant per la sorollada de l’aigua picant als salts. La presa d’Alos estava amagada sota l’aigua i aquesta passava per sobre com si res. La presa de Camarasa deixava anar aigua per tot arreu i la barreja de les aigües dels dos rius era cromàticament espectacular.

Hem caminat una estona, no per fer una mica d'esport sinó per poder fer fotos des de tots els angles possibles i com aquestes nenes davant d’una càmera és transformen doncs l’espectacle ofert era gairebé millor que el de l’aigua.

Al migdia de cop m’he trobat sol i sense ganes de dinar, i això de no tenir gana comença a ser un problema i és que últimament amb un bon esmorzar i un àpat ja em trobo fart i alimentar-me s’està convertint en una obligació.

Total que a pesar de les quatre gotes que queien m’he canviat i a pedalar com a auto-càstig per no haver fet res ahir i avui.

La penitencia seria: mullar-me, fer carretera, i anar a buscar un globo dels guapos.