El petit món del Santi

Aquestes curses ja feia temps que estaven al meu punt de mira, bona organització (tot i ser una empresa que va a fer negoci), preu molt bo, bossa d’obsequis de molta qualitat, bons avituallaments, recorreguts impressionants i sobretot un tracte humà molt i molt càlid, jo em sento com a casa.

Avui per fi m’estrenava amb el km vertical, sempre dient que era una prova de bojos i patiment extrem i una vegada acabada puc dir amb coneixement de causa que és veritat però ja estic desitjant fer la següent.

Tot i que això de competir per la tarda no m’acaba d’agradar perquè no se si dinar o no, a quina hora, que menjar etc, al final vaig esmorzar dos vegades i a ficar-me nerviós esperant l’hora de marxar a la muntanya.

Recollida de dorsal i anar xerrant amb les coneguts, per cert sempre som els mateixos però sembla que poc a poc va arribant gent nova.

Quan ja quasi era hora de tancar inscripcions, arriba el equip Reus Ploms, Maria, Xavi i Mireia. Al final del dia jo els he canviat el nom per Tongo Team.  

Surt l’ordre de sortida ja que és una cronoescalada amb sortida individual amb 30 seg de marge entre corredors. Jo surto dels primers així que les besties que surten els últims no m’aixecaran les pegatines ja que es impossible que m'atrapin.

Em fico a la línia de sortida i vaig sentint els pips que m’avisen de l’hora de la veritat. Surto molt mentalitzat de fer la primera part controlant per donar-ho tot a la part final.........tot i això en pocs segons ja estic per sobre de 180 pulsacions i el meu màxim és de 193.

El córrer dura ben poquet i em fico a caminar tot lo ràpid que puc, sort que la prova és diu vertical running.....jo diria que el 80% l’he fet caminant. El primer tram és duríssim, amb moltíssima pendent, però el fet d’anar passant gent i quan aixeco el cap veig els de davant ajuda a motivar-se i a sapiguer ràpidament per on va el recorregut, tot i que està marcat molt bé. Desprès d’aquest primer infern ve un tram on és té que córrer i poc desprès torna l’infern fins al final.

Lo millor de tot és que en cap moment he petat i he arribat al arc de meta gastant l’últim gram de forces.

44’52’’ per 3,8kms i 935 positius i onze de la general, les sensacions son bones però vista la classificació veig que els bons estan en un altre món i més sapiguent que avui faltava gent i alguns que sí eren estaven tocats. Però lo millor just creuar la meta sentir una veu familiar felicitant-me, aquest fet per mi té més valor que pujar al podium i més sapiguent de qui venia. Recupero la respiració, intento que el cor no em surti per la boca i és que 191 de màxim i mitja de 180 és molta guerra pel meu gran però tendre cor.

Sessió de fotos amb vistes impressionants, i poc desprès la noticia del dia, la Mireia que s’havia trobat bé i estava contenta per haver disfrutat tindria com a recompensa pujar al podium. Perfecte.

Baixada com a reines i reis amb el telecabina..........no és de molt curtit però serveix per disfrutar del paisatge que de pujada no podia veure. Desprès dutxa, entrega de premis i sorteig de material. Com avui era el dia de la Mireia a més del Polar per fer tercera l’ha tocat al sorteig unes polaines pels keds. La Maria, amb una classe magistral de tècnica negativa, s’ha emportat una jaqueta Gore feta a mida per ella.....quina enveja i el Xavi ha tingut també el seu “regal”. Total que la Isis i jo em sigut els tontets del grup que em tornat sense res.

Desprès sopar i a comprovar que en el País dels Pirineus és impossible menjar una creppe  i fer un beure. La festa, per part meva que tenia que currar el diumenge,  ha acabat a les dos i pico amb un aiguat important i deixant als companys amb intencions de fer botellon al hotel.....vaya triatletes, quatre gotes i quasi s’ofeguen i a sobre de festa fins a les tantes.

Ja estic frisant perquè arribi la pròxima cursa.........competir i celebrar lo que faci falta.

Feia temps que anava darrera aquesta cursa, la primera edició va arribar al meu coneixement una vegada ja realitzada, la segona em tocava treballa i a la tercera ha sigut la vençuda.

Com sempre que vaig a visitar als aragonesos una organització modèlica i sense cap queixa per part meva, aquest veïns son molt bona gent.

De la cursa ja sabia que arribava just de desnivell i kms, així que la cosa pintava malament i m’havia planejat una cursa on si veia que havia molta gent de nivell aniria a fer un bon entreno i disfrutar dels paisatge. Allí estàvem entre molts baturros el Albertbo, el Luigi & family i jo, cadascú amb els seus objectius però disposats a passar un bon matí de diumenge.

De sortida per una carretereta plana veig que la gent no té coneixement i tinc davant més de vint tios corrent com si fos un 10000. Al entrar al sender i inici de la pujada fins al cim de la Peña Montañesa (de 1090m fins 2295m) veig que la cursa serà d’entreno perquè amb aquella gent no tinc res a pelar. Agafo un ritmet interessant però com soc desconeixedor del recorregut no estic convençut que sigui el bo. Passo gent i algun s’intenta pegar però duren poquet, vaig canviant poc a poc de estratègia i decideixo fer una pujada a ritme durillo però a la baixada aniré de tranquis. El tema va bé, passo gent i em trobo un grup que porta un ritme bo però en un parell de llocs es desviem uns metres del recorregut i decideixo passar al davant, estirada forta per veure si algun es pot quedar i em quedo sol però els vaig veient a uns metres. Jo a lo meu, anar fent. Arribo a dalt i tot el consell d’un mestre de les curses de muntanya, Luigi, no el faig cas i no miro el paisatge genial que té aquest pic. Beure, assabentar-me que vaig quart i quan surto arriben un parell de perseguidors.

Aquí comença el plaer del descens per pedres i una tartera preciosa. Veig que em falta entreno en baixades tan dures com aquesta i el final de la tartera, amb pedres grans, és fa esperar i sembla que no arriba i a sobre algun pedrot em fa alguna rascada als turmells. Per fi el avituallament que dona fi a els pedrolos, on buido els keds de pedres, i dona inici a un sender (ja l’havia fet amb la bici en una de les enyorades Jam Sessions) i desprès alternant camins i senders que sempre va mirant abaix. Tot i anar amb pendents negatives les cames em diuen que elles així no continuen, intento separar cos i ment però no m’ensurto, i tot i faltar mitja cursa veig que patiré com un miserable. Em passa un tio i intento motivar-me pensant que tot i anar cinquè encara esta prou bé doncs cobraré 50 euros......la cosa no em motiva prou i el ritme és d’un cochinero que fa por i un altre corredor em passa. Al tram final em passa un altre tio, i tot i que al principi només l’animo i li comento que el de davant està a tres minuts i no em plantejo seguir-lo doncs no se el que queda ni com és i tinc por de no arribar, al final veig que marxa progressiu i decideixo patir com el finde passat vaig veure fer a una mega-campiona, La Mireia. Esta vist que hi ha classes i no puc mantenir el ritme i torno al cochinero que m’és més familiar.

Arribo a meta molt perjudicat físicament i emprenyat per no haver sigut capaç de fer una bona baixada, però si no s’entrena fort desprès a les curses tampoc és pot fer meravelles.

Dutxa amb aigua calenteta quan esperava aigua gelada que em tragues una mica de la calor que portava dins, un massatge, xerrar amb els companys i gent diversa i un dinar de germanor prou bo tot i la calor.  

Resumint, 2h 40’53’’ amb +1265m i 16m/min, -1805m i 23m/min. He acabat setè que esta prou bé però durant la cursa m’havia fet la idea que avui cobraria i el quart, cinquè i sisè al final s’han escapat.

Cursa molt recomanable, però millor fer-la una vegada per veure el recorregut i desprès ja anar a donar guerra perquè la baixada potser és més dura que la pujada.

Moraleja:

Si no estàs fort no cal fer-se el valent.

Si no canvio el Mont-roig i Sant Llorenç per el Pirineu no cal que pugui a curses de muntanya, mariconades les justes.

Per últim dir que el Terrible aquest finde a anat a fer la Pedals de Foc NonStop i la Mireia està a Gijón a la Lliga Nacional de Clubs de Triatló, uns CRACKS.

Patiment extrem, suor i plaer endorfínic.

D’aquesta manera resumiria el cap de setmana de triatló a Balaguer. Sí, sí, ja ho se que sense participar i només animant és difícil descriure algo. Les coses és tenen que viure en primera persona, però el fet de veure-ho amb la relativa tranquil·litat que dona el no tenir el cor per sobre del umbral anaeròbic ajuda a desxifrar millor les cares i expressions dels participants.

Dissabte feien el de muntanya, a la millor hora (16:30) per morir per deshidratació però d’aquesta manera la cursa tenia tints èpics i de misticisme. Mai, i no estic exagerant, havia vist un percentatge de gent patint tant i tant, alguns em feien patir per la seva pròpia salut. La natació suposo que com era el primer sector no vaig veure gent malament, a la bici ja havia gent perjudicada, però el sector de córrer va ser un reguitzell d’ànimes arrossegant-se per les 254 escales de Santa Maria. Jo les vaig fer un munt de vegades tot animant als amics i a tothom que veia tocadet.

Però tot plegat tenia la seva recompensa i quan vaig arribar a la zona de meta només veia cares de patiment però estranyament s’intuïa una satisfacció interior d’haver superat les dificultats.

La Mireia va fer segona, i tot i que ens té molt mal acostumats amb victòries cada diumenge, aquesta vegada per mi té un mèrit immens el subcampionat de Catalunya de triatló de muntanya i és que va arribar a meta sense un gram de forces i donant tot el que tenia dins i poca gent té aquesta capacitat de patiment i de sacrifici.

El Jordi va fer un tri complert i va estar allí donant guerra i passant-s’ho molt bé, però com no tenia prou al dia següent va fer el de carretera........un Jabalí dels bons, vaya bestia i el  tio com si res, per mi que dilluns s’ha anat a fer un altre per no perdre el ritme. Crec que aquest curtit ja ha descobert com separar ment de cos.

El Lluis va debutar en el tri i ho va fer com ho fa tot, de puta mare. El sector de natació al seu estil, dubtant si aquest noi quan es fica al aigua és transforma en tauró blanc. La bici va estar allí disfrutant dels senders i al córrer doncs tot i no tenir-ho gens entrenat i amb el handicap de les escales ho va aconseguir superar i ja es un finisher.

Hi havia molta gent coneguda però com no és plan d’avorrir només diré que em trec el barret davant del Eduard Barceló que va tenir un finde impressionant tant esportivament com  socialment, el Richal que va estar a un passet del podium, el Xavi Bosch que llàstima del córrer perquè també hauria estat al podium, i un xaval de disset anys que va pel camí de crear un mite a Balaguer, el Marquitos, va fer desè de la general tot i no fer un bon sector de natació....personalment crec que aquest Marc Casals no té sostre i pot fer coses molt grans amb la bici, el córrer, el tri, el duatló i lo que ell vulgui.

Només una nota negativa però que a ningú va importar, doncs dona més pena que molestar veure gent que l’únic objectiu de la seva trista existència és fer mal a la gent. Ja ho diuen que no hi ha despreci més gran que no fer apreci i així va anar. Amb la seva actitud va quedar prou amb evidencia la seva falta de personalitat i la seva falta de maduresa com a persona. Bon vent.

No tinc fotos perquè vaig perdre la càmera a VallNord, així que accepto donacions, regals o préstecs vitalicis. Suposo que aviat tornaré a tenir i així els tochos seran més fàcils d’empassar amb fotos per distreure.

No, no estic pensant en canviar la meva estimada furgo, té que durar molts anys.

El que passa és que avui tot baixant del refugi del buho estava pensant en aquesta disjuntiva, soc diesel com sempre he pensat o soc gasolina com no m’havia pensat mai?

Resulta que sempre a les curses sortia intentant seguir la majoria, i les cames em bullien, els pulmons no podien agafar més oxigen i el cor em anava a mil per hora fins que tenia que afluixar i recuperar-me i llavors a ritme cochinero anava recuperant posicions. Amb aquest plan sempre havia pensat que era diesel, però últimament el patiment infernal dels 10.000 metres em motiva molt i crec que tinc cames per estar per sota dels 36 minuts, a més l’altre dia fent 130kms amb bici de carretera vaig pillar un globo tot i anar a relleus. M’estic transformant en gasolina, es això possible?

Avui fent dos pujades al refugi del Buho a ritme fort però sense anar a tope, he fet record del meu món mundial. Desconec la llargada d’aquesta pujada però no es triga més de 30 minuts per pujar els 500 metres de desnivell positiu, així que és pot classificar com una pujada explosiva.

En definitiva que dieu vosaltres, soc gasolina o diesel?

Never Again aquesta cançó dels canadencs Nickelback, grup de rock, sempre m’havia ajudat en moments on em ploro a mi mateix dient-me la mala sort que tinc per diversos motius, doncs utilitzava aquesta cançó per deixar-me de romanços i tirar endavant amb ganes de millorar i de superar els reptes.

Aquesta setmana aquesta cançó m’ha motivat per treure fora els mals rollos del dia a dia. Quan estava davant d’un problema em cantava a mi mateix una frase de la cançó que diu: kicking your ass would be pleasure.   

Quan patia la lentitud de l’administració pública doncs  kicking your ass would be pleasure

Quan jo em rallava i deixava tirats a la Mireia i Dani en mig d’una ruta en mtb  doncs kicking your ass would be pleasure

Quan el típic estressat és pegava al cul del cotxe doncs kicking your ass would be pleasure

Quan em sentia ridícul pujant i baixant de Lleida a Balaguer doncs kicking your ass would be pleasure

Quan una dona prepotent i maleducada, pobreta ella, m’intentava ficar dels nervis tot treballant doncs kicking your ass would be pleasure

Total que a vegades una frase no saps perquè però t’ajuda a veure les coses d’un color més clar.

Esportivament la setmana ha sigut ben justeta, poca bici i quan l’he agafat a sigut sense ganes tot i la immillorable companyia d’un dels dies, algo de córrer per muntanya per no morir en l'intent de trobar l’ovella perduda i una mica de natació però mantenint en el subconscient a cada braçada la meva ineptitud per la natació, soc de secà i això no canviarà per més que m’escarrassi.

Resum setmanal:

-         Bici 76kms

-         Córrer 68kms

-         Nedar 3200m

-         Hores setmanals 12:32:08