El petit món del Santi

 

 

Doncs això que amb la intenció de millorar el meu modest blog em passo al blogspot.

 

A partir d'ara em podria llegir a el petit mon del Santi

 

Estic segur que la mountainbike m’agrada per el contacte amb la natura, perquè jo decideixo la ruta i no em limita res excepte les meves forces, la meva tècnica i la meva motivació.

També he de reconèixer que tenir models a seguir, tan els més propers i segur els més importants com els més mediàtics com Thomas Frischkneckt amb el seu curriculum, tan el pròpiament competitiu com els reptes assolits fan fàcil no perdre la motivació per pedalar i intentar seguir els passos d’aquestos cracks.

 

Feia dies que seguint l’actualitat de les curses de llarga distancia americanes vaig trobar aquest video que m’està motivant a pedalar i pedalar tan de dia com de nit, però no per millorar el meu rendiment ni per res semblant, només per sentir-me igual que ells ja que a tots ens uneix una cosa i és les sensacions viscudes sobre una bicicleta.

 

Escoltant els comentaris adquireix encara més misticisme i fa que sigui un video de mtb al estil The collective.

 

Ahir va haver una guerra en tota regla a la carretera del Doll, i no contra les inclemències meteorològiques que varem tenir, amb pluja a l’ultima part de la pujada i una baixada amb la carretera que s’assemblava a una piscina. La batalla va ser per defensar uns principis d’igualtat i respecte. Va ser molt i molt divertit col·laborar en l’inici de les hostilitats, continuar veient mirades de por, moments de crisis i moments on allí tothom ho va donar tot però sobretot lo millor va ser comentar la jugada durant tota la tarda.

 

I com desprès de la victòria arriba la recompensa doncs avui he tingut un dia PERFECTE.....i sí, ho escric amb majúscules perquè tot i que diguin que la perfecció no existeix jo puc assegurar que últimament la he vist i disfrutat, serà el premi a un munt d’anys esforçant-me per ser feliç. 

El dia començava fent de marujo i  netejant la cuina. Quan he acabat estava tant fart que he pensat en els dos regalets que tinc pendents, un és per mi i l’altre per algú que és mereix el millor regal del món, i que aviat li faran entrega d'un premi que reconeix la seva dedicació i trajectoria al llarg dels anys, jo fa molt temps que li deia que anava pel bon camí però espero i estic convençut que aquest guardó a més de donar-me la raó li fara adonar-se de que tot esforç tard o d'hora té la seva recompensa...a vegades quan menys t'ho esperes però acaba arribant.

Total que he engegat el ordinador i amb el mòbil he començat a buscar lo que necessitava. Tot va per bon camí però és lent i feixuc així que he tornat al lavabo per continuar la neteja però llavors una trucada m’ha tret el fregall de les mans i m’ha ofert un pla infinitament millor....anar córrer una estona.

La Mireia, la seva gossa i jo hem anat a córrer mitja horeta a ritme còmode per estirar cames i de pas xerrar una estoneta. El dia era de finals de primavera, caloreta, airet suau i el terra tou per la pluja d’ahir.

Per la tarda el projecte Carretero Pestos s’ha començat a fer realitat i ja tinc un munt de components per la bici de carretera, ara falta trobar el quadre i alguna coseta més. La veritat que trobar el quadre esta sent difícil però crec que al final trobaré lo que busco.

 

Ara suposo que pensareu que tinc tota la raó del món de dir que avui era un dia PERFECTE, però encara faltava una coseta més. La meva mare m’ha trucat per dir-me que a casa tenia paquet. Ràpid l’he dit que meu no podia ser perquè no esperava res, doncs la setmana passada ja havia arribat el paquet amb coses per la bici i no recordava cap altre comanda pendent de rebre. Desprès de llegir-me el remitent del paquet he saltat de la cadira i he anat corrent a casa, i ho dic literalment, allí m’esperava la roba del equip SwissPower o lo que és lo mateix l’equip del Deu de la mtb, el totpoderós Thomas Frischkneckt. Ara ja tinc roba pels dies de hiper-motivació i així emular a qui va ser, és i serà el més gran de tots els temps.

Per cert per 95€ tinc un cullote, maillot, paravent i motxilla guapissssssims.

 

 

Només em falta sentir el crit de l’elefanta més divertida i riallera de tot el planeta i tot estarà anant sobre rodes.

 

 

 

Avui ja tenia ganes de pedalar amb les rodes gordes i a sobre a migdia m’han fet tanta enveja explicant-me caigudes i desventures varies en btt que no m’he pogut estar.

Desprès de currar m’he canviat ràpid i a pedalar. Els companys de feina m’han dit que em mullaria però no era prou bona excusa per suspendre la ruta, així que a retrobar-me amb els camins.

La ruta no era massa complicada ja que a mitja ruta la foscor seria la meva companya, així que tot per pistes en millor o pitjor estat.

Doncs a la que la llum era casi inexistent i començava a pensar en engegar la llum de la bici el festival de fauna ha començat. Primer conills per donar i per vendre jugant a creuar la pista just a un mil·límetre de la meva roda, un esparver caçant en uns horts els pardals més tontets, desprès tres rallons acompanyats de la seva mare, la qual no li ha fet massa gràcia veure’m i així m’ho ha fet saber, més tard un duc que estava menjant en mig del camí i per quan entrava a Balaguer uns quants gats.........la natura de nit està mooooolt viva i poder gaudir-lo em fa sentir part d’ella.

 

Abans de res dir que no he actualitzat el blog per problemes amb la meva connexió a internet. Però no penseu que he estat parat, he anat fent una mica de tot.

 

Però passo a lo destacat d’avui.....la cursa de la Torre de Collserola, 712 esglaons, 40 plantes i un cronòmetre implacable, així resumiria la cursa.

 

 

Hem sortit els sis components de l’expedició balaguerina amb l’intenció d’arribar a Collserola sense morir d’stress a la carretera, casi no ens ensortim. A la que em entrat a la zona metropolitana anàvem de cua en cua i el rellotge que anava passant minuts i més minuts. A sobre jo que feia de guia m’he equivocat en la ronda de dalt i hem fet una llarga volta per tornar al camí bo. Quan ja començava a pensar que no arribaríem el parking de la Torre ha aparegut allí davant.

 

 

Recollida de dorsal, canviar-nos, pujar les escales escalfant i a competir.

Aquesta gent de NoLimits s’ho currem molt i et fan sentir un professional, jo sempre que pugui aniré a les curses que organitzin i des de aquí us recomano, i molt, les gore-tex series. Tothom té un somriure, unes paraules d’ànims, inclús un detallet en forma de regal, chapeau per ells.

 

 

 

De la competició dir que primer sortien les noies.

La Mireia era la primera a sortir, aquest fet és un handicap i si a més afegim que era la seva primera participació en aquesta cursa amb lo que comporta per lo específica que és, ho ha fet mooooolt bé, sisena a una dècima de la cinquena i la quarta també molt apropet. Tot i que sigui molt exigent amb ella mateixa i no estigui massa contenta jo que he patit cada esglaó només puc dir que ha fet una cursa bona, molt bona i que tot es pot millorar però avui ho ha fet de puta mare.

La Carme sortia més tard i també ho ha fet bé, però lo seu son les distancies llargues.  

El Manolo sortia dels primers i ha sortit a donar-ho tot però amb l’intenció de disfrutar.

Per la meva part només tenia un objectiu, millorar el meu crono de l’any passat (3’24’’) i si de pas millorava la meva posició (desè) doncs perfecte. Estava molt concentrat abans de la sortida fins que he sentit la classificació femenina que m’ha desinflat una mica, però quan estava davant de la línia de sortida i el rellotge pitant cada segon que faltava per la sortida m’he intentat centrar en donar-ho tot. Sortida a casi tope i fins a la planta 24 anava fort llavors m’he començat a ofegar en l’àcid làctic i com he pogut he arribat a dalt....en les últimes deu plantes he intentat donar-ho tot i al final el crono ha dit 3’14’’ i setè (196 pulsacions máximes que també és el meu màxim, 185 de mitja un 94% i a la soritda ja estava a 134).....content....MOLT CONTENT però quan veus que estàs tan aprop de guanyar 500 euros doncs fa ràbia i marxes cap a casa amb la sensació que podria haver donat algo més i tenir uns calerons més a la butxaca.

Al final content per un dia envoltat de bona gent i havent compartit una experiència molt bonica i enriquidora amb algú que cada dia em dona una classe magistral de superació i ganes de viure.

 

  

 

Amb aquesta cursa dono per finalitzada la temporada, ara descans, o no??........... a les 16:03 entrava a la piscina per començar a preparar la nova temporada amb tanta motivació que desprès del escalfament he fet 5 series de 100m, i he acabat fent 1650m tot i que a la meva entrenadora l’ha semblat una marikonada i així de clar m’ho ha dit, sort que jo he marxat content per l’entreno i motivat per intentar arribar al dia en que em digui que no faci tantes piscines.